Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/50

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 ¿No sabs que quan la mitxdiada encesa
seca la térra, ab son alè de foch,
el sol enamorat, mentres te besa,
 t'aixuga poch a poch?

 No ploris donchs, així, desagraida
a la fonda tendresa maternal,
perque't guarda l'amor que dona vida
 d'un altre qu'es mortal.

 La boira s'oscurí. Fresca alenada
passá remorejanta pe'l verger,
y, extenentse pe'l cel, la nubolada
damunt la terra en plor se va desfer.