Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/62

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cullíem poncelles, cassávem bestioles,
 y'ns fèyem esqueixos,
muntant a la branca de les etzeroles.

 Ningú sab com era
 qu'entre l'esponera
 de l'hort senyorívol,
 fentlo més ombrívol,
creixía la rama d'antiga olivera.
 Arbre centenari,
amorós pontava la soca torsuda,
 perque sense ajuda
 poguéssim pujar-hi.
 Al forch de la branca senyora y majora
penjávem la corda de l'engronsadora,
 y, venta qui venta,
folgávem y rèyem, fins que la vesprada
la llum esvahía de l'hora rüenta,
 de l'hora encantada.

 Somni semblaría
 el temps qu'ha volat
 de la vida mia,
sense les ferides qu'al cor ha deixat;
sense les ferides que's tornen obrí
 quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.