Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 reflectida
la bellesa que no mor.

 Cantava d'esma, obeínt
a l'íntima ubriaquesa,
com el rossinyol, corpresa
per la febre de l'instint.
Humit el front de la llum
 d'allà dalt,
duya al pobre y al malalt
 el perfum
de son cor caritatiu,
ab el ritme d'un santa
gracïosa que somriu,
de sa virtut ignoranta,
y tot el mon, manco ella,
 sab qu'es bella,
confonent l'olor suau
de l'ángel y de la dona,
sense sebre si l'atrau
perque es bella o perque es bona.

 Passa la gent somnolenta
devant l'hermosa natura;
passen segles y no esmenta
qualque tret de s'hermosura;
mes un'alta criatura