nostra organisació politica en l'Edat Mitjana; les gestes dels conqueridors de Mallorca, de Valencia, de Sicília, de Corcega i de Sardenya; ni un esforç s'ha fet, ni una investigació més o menys afortunada s'ha dirigit, pera esbrinar punt per punt els secrets d'heroisme meravellosos de la conquesta de l'Orient per les nosttres armes, tant digna d'admiració com les immortals expedicions de les Creuades. Vergonya fa dir-ho: les lletres catalanes no han teixit encara les garlandes de llorer que justament demanen semblants triomfs. L'epopeia de Catalunya no ha trobat encara l seu Homer; i si bé té l seu Xenofont, està molt lluny de comptar un historiador que aixequi l vel que amaga l s eus més preats tresors. Hem oblidat els catalans que, tant com els Hernan Cortés i els Pizarros, valien aquells qui, al conquistar l'Asia, saberen també cremar llurs vaixells, sense conñar en altra esperança que en una victoria incerta; aquells quien Andrinopol repetiren l'exemple de l'heroicitat dels numantins; aquells qui deixaven llurs dònes, tant com ells valeroses, pera defensar la ciutat de Galipol contra ls genovesos; aquells qui posaven sota llurs peus, no pobles selvatges que fugien veient un europeu, creient-lo un déu, no imperis mig civilisats com els dels Inques i Moctezumes, sinó dues dilatades nacions, una avan-
