talans, sinó encara ls mateixos indigenes, se servien d'aquell idioma pera legalisar escriptures, am la particularitat de que alguna vegada s donava l cas d'esser redactades aquestes en llatí mentre que la legalisació s feia en la llengua vulgar dels conqueridors. Aquesta observació té molta més importancia si s té en compte que l carrec de notari molt poques vegades l'exerciren els catalans,—pot-ser per llur major rudesa o per tenir a llur disposició maneres de viure més comodes i més remunerades, o per no conèixer tant bé la llengua i les costums del país,—i quasi bé sempre l'inteligent raça grega o els extrangers establerts en els Ducats. Més encara: el carrec de notari fou, segons sembla, durant la dominació franca, l'unic public al qual pogueren aspirar els grecs [1]. Diferents foren els qui s'hi distingiren durant el govern dels catalans: Nicolau i Constantí Maure Nichola, Bari, Cosme de Durazzo, Demetri Rendi i Nicolau Macri. Al segon li tocà legalisar, en companyia del català Periulli de Ripoll, en 22 d'Abril de
- ↑ Així ho indica una disposició de Venecia de 19 d'Agost de 1430, referent a l'illa de Negrepont: «Non permittente aliquem græcum accedere... neque in officiis vel regiminibus... exceptis scribaniis», etc. Vide Sathas: Documents inèdits relatifs à l'histoire de la Grèce du moyen-âge (París, 1882), vol. III, pag. 215.
