sinó per aquells missioners de l'helenisme que porten els noms de Bessarion, Gaza, Laskarís, Chalcocondylas, Plethon, etc. Els mateixos erudits i escriptors de l'Occident estaven molt lluny de sentir en aquella epoca l'art ni l'historia helenes. En Chaucer, en Bocacci i adhuc el Dant designen Teseu amb el titol mig-eval de Duc d'Athenes, ni més ni menys que en Muntaner. No res prova tant aquesta inconsciencia historica i artística com el fet singular de que alguns dels cronistes més originals de l'Edat Mitjana, els Villehardouin, els Muntaner, els Sanut, escrigueren llurs candoroses narracions després d'haver trepitjat pam a pam el pals dels records classics i d'haver segut a l ombra del Partenó i de Santa Sofia. En tota la cronica del Xenofont català no s troba més reflexe de l'antiguetat que l'historia de Paris i Helena, miniatura classico-gotica que ns en suggereix una altra de semblant den Froissart, quan ens relata ls amors d'Acteó i Diana.
Emperò si dificil fou sempre en aquella edat la fusió de l'esperit helenic amb el llatí, pel triple abim de la diferencia de religió, de llengua i de cultura, ho havia d'esser molt més encara durant el govern d'aquella ruda republica militar, que mig segle després del seu establiment a les vores del Sperchius i del Cefis encara s donava l titol guerrer de Feliç
