en la realitat en els brillants torneigs de les corts de Clarentza i Andravida, o coronant am ses pesades fortaleses els cims del Tayget i de les Termopyles.
Més no fou del tot esteril dins l'historia de la nostra cultura la participació continua que la monarquia catalano-aragonesa tingué en els destins de la Grecia en el segle XIVè. Ni s'ha de creure que l'uniç record que en aquell hagi deixat sia solament el palid reflexe de les proeses de Roger de Flor i de sa host invencible en nostre Tirant lo Blanch, l'obra mestra de la literatura romancesca catalana. L'extraordinari elogi que en el nostre Arxiu sorprenguerem de l'Acropolis atenesa, que ls catalans nomenaven modestament el Castell de Cetines, perquè aquella paraula fou del tot desconeguda als pobles mig-evals, es el primer testimoniatge, com observa en Gregorovius [1], després de llargs segles de silenci, de que l'Occident tenia de nou conciencia de l'incomparable bellesa del Partenó, dels Propileus i de l'Erechtheion [2]. Qui sab si la fascinació que l'Atenes
