CAPITOL LXI.
Com lo senyor rey en Pere trames sos missatgers al rey Carles, que pensas de exir de sa terra e de son regne; e com lo rey Carles respos, que ne per ell ne per hom del mon non exiria.
Entretant lo senyor rey hach quatre richs homens que trames per missatgers al rey Carles que era sobre Macina, axi com dauant hauets entes, e trames li a dir: que li manaua e li deya, que li exis fora de son regne; que be sabia ell, que aquell regne no era seu, ans era e deuia esser de la regina muller sua e de sos infants; e axi ques pensas despaetxar tantost; e si fer nou volia, quel desafiaua, e ques guardas dell; com sabes per cert, quell lon gitaria. Queus dire? axi anaren los dits missatgers al rey Carles, e digueren li ço quels fo manat. E com lo rey Carles ho entes, dix: ara es vengut lo temps de ço que teres tostemps duptat: e es veritat lexempli quis diu, que daquell mal mor hom, de que ha paor; perque vuy mes mentre viu sies, no pots viure en pau, que affer has ab lo millor caualler del mon e ab major cor. Ara vaja com puixca, que axi sa a passar. E ço, com hach estat gran peça, respos als missatgers: que sen pensassen danar, que ell no entenia a desemparar son regne per lo rey Darago, ne per nul altre qui el mon fos; e que entenes, que ell hauia emparada cosa de que ell lo faria penedir. E axi los missatgers pensaren de tornar a Palerm al senyor rey. E com lo senyor rey hach entesa la resposta del rey Carles, pensas que tantost se aparellas per mar e per terra de anar a Macina. E los Sicilians quil vaeren aparellar, digueren li: senyor, que volets fer? Dix ell, vull anar sobre lo rey Carles. E dixeren los Sicilians: senyor, non vulla Deus, que vos hi anets menys de nosaltres.
