Vés al contingut

Pàgina:Colloqui dels Borbons 1868.djvu/2

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
y Marforio....

Mira, chica,
qu'eixe es un tros d'animal.
–Mes que tú no hiá ningú.
–Mira... que m'estás faltant.
–Vesten de davant de mi,
mal home, lladre probat.
–¿Y tú, pencholl de garita,
muller de yo no sé cuánts,
botifarra te mondongo
y pendó desorellat?
¿Qué tens que tirarme en cara,
ni per qué m'has de insultar,
si en España no te volen
ni t'han volgut en chamay?
Si no me donares llástima
y que te vech costipá,
y que de asi cuatre dies
aon yo men vach, tú vindrás;
qui som els dos, te podria
este Huiso contestar;
mes te advertixs, pa que sapies
si encara te soc lleal,
que si tardes en seguirme
t'en anirás sinse cap.
Y asó dient, Huiso el Brabo
capa fora s'en aná,
deixant á la pobra dona
tamborinaes pegant,
contra sofás y cadires,
hasta qu'es va desmayar.
Y asi s'acaba, señores,
dels Borbons la primer part.

SEGON PART.
En un rincó de la cuina,

arreglant un lleu en salsa,
el marit d'Isabeleta
molt satisfet s'encontraba,
cuant un ugier servilon
li feu saber la desgrasia,
y el desmay y les congoixes
que tenia la sehua ama.
Tot asustat, el pobret,
capa fora va á buscarla,
chillant com un fumarell
cuant el ferixen del ala.
y que de asi cuatre dies
aon yo men vach, tú vindrás;
qui som els dos, te podria
este Huiso contestar;
¡Qué te pasa, reina mehua!
¡reina mehua, qué te pasa!
li digué cuant la va vore
en brasos de la canalla,
que á totes parts va darrere
pera guardarli l'aspala.
-Qué ha de tindre, digué ella
agarranlo per la barba:
Que Huiso el Bravo, á estes hores,
estará camí de Fransia. supay
Ni un escuadró de chics in
cuan van fuchint d'una vaca,
pot igualarse á la pols
c'armá Paquita en la sala;
li agafaren tremolins,
vomitá, digué ¡¡sa-ra-sa!!
y sen aná de vareta
lo mens pa una semana.
Per fortuna, en Isabel
D. Marforio s'encontraba,
achudantla á ven morir
chuntament en la chermana
Patrosinio de les llagues.
y Clarinet Mala-baba,
y lograren que Paquita
tan gran aflixió calmara,
propinanii aigua y vinagre
y un moset de carabasa.
-Fiqueulo en lo llit, digue
D. Marforio à la chermana,
y els demés que fasen l'ato,
que sen anem capa Fransia.
-Pero no ya atre remey?
preguntá plorant de rabia
la dona de mens vergoña
que s'ha criat en España.
-¡Cá d'haber, Sabel! y conta
que si anem en molta calma,
mos van á deixar el cos
mes unflat qu'una tomata.