Pàgina:Contes (1907).djvu/30

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


sovint en un bon terrer cobert de molça i cuidadosament llaurat.
 La mare, afligida, s'ajupia a cada planta, fins a les més petites, escoltava batre llur cor humà, i, entre milions d'altres, va reconèixer el del seu fill.
 — Es aquest! — va cridar la mare, extenent la mà sobre un petit crocus blau, que estava malalt i queia de costat.
 — No toquis la flor, — va dir la jaia, — però queda-t aquí, i quan la Mort vindrà, car sé que ha de venir, no li deixis arrencar la planta. Amenaça-l amb arrencar tu mateixa les plantes veínes. Tindrà por, puix respon d'elles davant de Nostro Senyor i ningú pot arrencar-ne cap sense l seu permís.
 Al moment un vent glacial va sentir-se. La mare cega va compendre que era la Mort que venia.
 — Com has pogut trobar el camí fins aquí? — va preguntar la Mort. — Com has pogut venir més depressa que jo?
 — Soc mare!
 La Mort va extendre sa blanca mà sobre la floreta delicada, però la mare la