sovint en un bon terrer cobert de molça i cuidadosament llaurat.
La mare, afligida, s'ajupia a cada planta, fins a les més petites, escoltava batre llur cor humà, i, entre milions d'altres, va reconèixer el del seu fill.
— Es aquest! — va cridar la mare, extenent la mà sobre un petit crocus blau, que estava malalt i queia de costat.
— No toquis la flor, — va dir la jaia, — però queda-t aquí, i quan la Mort vindrà, car sé que ha de venir, no li deixis arrencar la planta. Amenaça-l amb arrencar tu mateixa les plantes veínes. Tindrà por, puix respon d'elles davant de Nostro Senyor i ningú pot arrencar-ne cap sense l seu permís.
Al moment un vent glacial va sentir-se. La mare cega va compendre que era la Mort que venia.
— Com has pogut trobar el camí fins aquí? — va preguntar la Mort. — Com has pogut venir més depressa que jo?
— Soc mare!
La Mort va extendre sa blanca mà sobre la floreta delicada, però la mare la
Pàgina:Contes (1907).djvu/30
Aquesta pàgina ha estat validada.
