Pàgina:Contes (1907).djvu/31

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


protegia tenint-la entre les seves mans, procurant no doblegar cap fulla. Aleshores la Mort va bufar sobre les mans de la mare, i ella va sentir el seu buf, més fred que l vent glaçat, i va haver de deixar anar la seva presa.
 — No pots re contra mi! — va dir la Mort.
 — Però Nostro Senyor pot alguna cosa, — va respondre la mare.
 — Es an ell sol que jo obeeixo. Soc el seu jardiner. Agafo les seves flors i els seus arbres i els trasplanto en el gran jardí del paradís. Com creixen allà i lo que ls passa, no puc dir-t'ho.
 — Torna-m el meu fill! — va dir la mare, plorant i suplicant, al mateix temps que prenia en cada mà dugues flors veínes. — En la meva desesperació, vaig a arrencar totes les teves flors.
 — No ho facis pas, — va dir la Mort. — Dius que ets desgraciada i vols fer una altra mare tant desgraciada com tu?
 — Una altra mare? — va dir la pobra dòna, deixant les dugues flors.
 — Mira ls teus dos ulls, — va dir la