Pàgina:Contes (1907).djvu/40

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Quin viatge més bonic! Tant aviat els boscos eren espessos, tant aviat semblaven immensos jardins plens de sol i de flors, tant aviat entremig d'ells s'aixecaven palaus de marbre i crestall. Hi havia una princesa que s'estava al balcó. Era una nena que l'Ijalmar ja coneixia prou: havia jugat amb ella. Se donaren la mà, i ella va oferir-li l més bonic porquet de sucre que cap marxant pot vendre. L'Ijalmar va pendre-l tot passant amb el seu vaixell. Cada un en tenia un bocí a la boca. Ella, el més petit; l'Ijalmar el més gros. Davant de cada castell hi havien princeps petits que feien guarda. Brandaven llurs sabres d'or i llençaven a l'Ijalmar raims i soldats de plom.
 Tant aviat el nen atravessava boscos, com sales, com ciutats. Passaren per atzar per la ciutat on vivia la seva dida, que l'havia criat quan era petit i l'estimava molt. Li feia una salutació amb el cap i les mans, tot cantant els versos que havia compost ella mateixa: