però l mal temps havia passat i la lluna brillava a travers dels finestrals. Al mig de l'iglesia hi havia una caixa oberta, amb un mort que devien haver d'enterrar. En Joan no estava gens espantat, perquè tenia una bona conciencia i sabia que ls morts no fan cap mal. De qui s'ha de dubtar es dels vius, que estan dominats per l'esperit del mal, i justament dos joves de mala casa s trobaven en aquell moment a la vora del mort i volien treure-l de la caixa i tirar-lo a fòra.
— Què aneu a fer? — va dir-los en Joan. — Quin sacrilegi! Deixeu-lo dormir el seu darrer sòn!
— No, — van contestar; — s'ha burlat de nosaltres. Ens devia diners i no ha volgut pagar, i ara que ja es mort no cobrarem ni un centim. Així ns venjarem, tirant-lo com un pobre goç a la porta de l'iglesia.
— No més tinc cinquanta escuts, — va dir en Joan; — es tot el meu patrimoni. Jo ls donaré de molt bona gana si m prometeu deixar en repòs aquest pobre mort. Jo ja m'arreglaré sense diners.
Pàgina:Contes (1907).djvu/63
Aquesta pàgina ha estat validada.
