Pàgina:Contes (1907).djvu/62

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


çar les creus que havien caigut, i va posar a lloc les corones que l vent havia tret. Va pensar: «Un altre pot-ser fa lo mateix per la tomba del meu pare, ara que jo no puc fer-ho».
 A la porta del cementiri hi havia un vell captaire que s'apoiava sobre ses crosses. En Joan va donar-li les monedes de plata que duia i va continuar feliç i meravellat el seu camí a travers del món.
 Cap al vespre va fer una horrorosa tempestat. En Joan va enllestir-se pera trobar un redós, però molt depressa va venir la fosca nit.
 A l'ultim va ovirar una iglesieta isolada sobre un puig. La porta n'era oberta. Va refugiar-s'hi, pensant estar-hi fins que l mal temps fos passat.
 «M'arrupiré en un recó, — va dir-se. — Estic mort de cansament i puc permetre-m una mica de repòs.» Va asseure-s a terra, va creuar les mans i va dir l'oració del vespre. Abans d'haver-la acabada ja s'havia adormit, mentres la tempesta continuava al defòra.
 Quan va despertar-se encara era nit,