Pàgina:Contes (1907).djvu/61

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


i per tocador tenia tot el torrent amb la seva aigua clara i fresca, ont els estels hi reflectien. La lluna era com una gran xinxeta que penjava del blau firmament: no hi havia por de que cremés les cortines: en Joan podia dormir tranquil. Es lo que va fer.
 Quan va despertar-se, el sol ja era alt, i per tot arreu els aucellets cantaven: «Bon dia, bon dia! Encara no t'has llevat?».
 Era un diumenge. Les campanes trillejaven a tota pressa. La gent anava a l'iglesia. En Joan va seguir-la, va cantar amb els fidels, i va escoltar la paraula divina. Li semblava que s trobava a la seva estimada iglesia, ont havia sigut batejat i ont havia cantat amb el seu pare.
 A fòra, en el cementiri, hi havia moltes tombes, i sobre algunes d'elles l'herba havia crescut molt alta. En Joan va pensar llavores en la tomba del seu pare, que pot-ser estava en el mateix estat que aquelles i que ara no podia cuidar. Va asseure-s, va arrencar l'herba, va redre-