Pàgina:Contes (1907).djvu/90

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


agafat el seu ceptre; tenia un aire verament majestuós. Però la princesa estava palida i habillada amb un vestit negre com pera un enterrament.
 — En què he pensat? — va preguntar an en Joan.
 Ell va desfer el mocador de seda. Tot-hom va tenir un surt davant d'aquell horrible espectacle; però la princesa estava immobil com una estatua i no deia re. A l'ultim va aixecar-se i va donar la mà an en Joan, perquè ho havia endevinat. No va mirar a ningú, però va dir-li en veu baixa:
 — Ets el meu amo, ara. Aquest vespre les noces.
 — Ben dit! — va dir el vell rei. — Sí: aquesta nit les noces.
 Tot-hom cridava «Visca!». La musica militar recorria ls carrers, totes les campanes repicaven, les venedores havien tret les glaces de dol dels seus pans de pessic; tot era joia.
 Van fer rostir tres bous farcits d'anecs i de pollastres i els van posar a la plaça del mercat, pera que tot-hom pogués