agafat el seu ceptre; tenia un aire verament majestuós. Però la princesa estava palida i habillada amb un vestit negre com pera un enterrament.
— En què he pensat? — va preguntar an en Joan.
Ell va desfer el mocador de seda. Tot-hom va tenir un surt davant d'aquell horrible espectacle; però la princesa estava immobil com una estatua i no deia re. A l'ultim va aixecar-se i va donar la mà an en Joan, perquè ho havia endevinat. No va mirar a ningú, però va dir-li en veu baixa:
— Ets el meu amo, ara. Aquest vespre les noces.
— Ben dit! — va dir el vell rei. — Sí: aquesta nit les noces.
Tot-hom cridava «Visca!». La musica militar recorria ls carrers, totes les campanes repicaven, les venedores havien
tret les glaces de dol dels seus pans de pessic; tot era joia.
Van fer rostir tres bous farcits d'anecs i de pollastres i els van posar a la plaça del mercat, pera que tot-hom pogués
Pàgina:Contes (1907).djvu/90
Aquesta pàgina ha estat validada.
