sol y mirar llargament y en silenci la Gran Cara de Pedra. Segons ells, era realment una mania, peró en mitg de tot ben perdonable, car Ernest era treballador, serviciable, d'invariable bon humor, y no s'entregava an aquella peresosa contemplació sino aprés d'haver complert tots els seus deures. No savien els demes que la Gran Cara de Pedra era un veritable mestre per ell, y que'l sentiment que aquella expressava aixamplava el cor del jove Ernest y l'omplia d'una simpatia mes vasta y mes pregona que la dels altres cors. No savien que d'aquestes mudes lliçons havia de sorgir una saviesa mes alta que la que's pot apendre en els llibres y una vida mes noble que la que's pot amotllar al mesquí model d'altres vides humanes. Ni'l mateix Ernest s'adonava de que'ls pensaments y afectes que tant naturalment li venien, en el camp y a casa seva, y per tot ont se podia recullir dintre d'ell mateix, eren
