blanca absurda entre'l ferotge visatge del general Sanguitrons y la benigna faç do la montanya. Mes, ara, de bell nou, se deia y bo afirmaven els diaris, que la testa privilegiada era apareguda damunt les fortes espatlles d'un eminent home d'Estat. Aquest, com els senyors Munt d'Or y Sanguitrons, era fill de la vall, d'ont se n'havia anat de molt jove pera estudiar la carrera de lleis y figurar en la política. En compte dels tresors del milionari y de l'espasa del guerrer, solament posseia una llengua, y aquesta era més poderosa que aquelles dues coses plegades. Tan meravellosament eloqüent contaven que era, que digués el que volgués, els oients no tenien altre remei que creurel; el mal el convertia en bé y el bé en mal; car, quan li donava la gana, ell podia produir, ab el seu sol alé una mena de boira mágica y enfosquir ab ella la llum del dia. Sa llengua, realment, era un instrument encisat: de vegades retrunyia
