ven llurs cims nevats en la diafana atmosfera de ses visions de poeta. Ni tampoc oblidava la Gran Cara de Pedra, car l'havia cantada en una oda de tant sublim inspiració, que hauria sigut digna de esser cantada per sa propria augusta boca. Aquest home de geni, se pot dir que havia caigut del cel dotat de facultats portentoses. Quan ell cantava una montanya, els homes la veien reposant sobre sos fonaments ab una majestat mes augusta y enlairantse fins al cim ab un mes sublim anhel que abans de cantaria el poeta. Si el tema era un llac apacible, semblava que fluís de tot ell un somni celestial que de llavors en avant illuminava per sempre mes ses aigues tranquiles. Si era l'inmensitat del mar, la insondable inmensitat de son sí misterios semblava respirar mes profondament, com remogut per l'emoció del cant. En una paraula, el mon prenia un altre diví aspecte desde l'hora en que'l poeta havia vessat damunt
