en la imaginació del poeta. Deixemlos dir an aquets infortunats que la natura sens dubte havia engenrat en un de sos moments de amarga rencunia y els havia pastat ab el rebutj del fang ab que havia format les besties inmondes. Mes com benhauransa de totes les altres coses, l'ideal del poeta era la mes vera veritat.
Els cants d'aquest poeta arrivaren un jorn a mans d'Ernest. Els llegí en plegant la tasca, sentat a la porta de sa cabana, en aquell indret mateix ont, en sos derrers temps, havia assolit la plenitut de saviesa contemplant la Gran Cara de Pedra. Y ara, tot llegint aquelles estrofes que feien extremir son cor d'emoció, aixecá els ulls a la faç augusta que tant benigna vers ell s'inclinava.
— Oh august amic, murmurá adreçantse a la Gran Cara de Pedra, no es digne aquest home de semblarse a tú?
La divina faç semblá somriure,
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/132
Aquesta pàgina ha estat revisada.
