Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/134

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — Deu vos guard, digué'l poeta. Podeu donar per una nit allotjament a un viatger?
 — De tot cor, respongué Ernest; y afegí somrient, crec que en ma vida he vist la Gran Cara de Pedra mirar tant afablement a un extranger.
 El poeta se sentá en el banc al costat seu, y ell y Ernest conversaren plegats. Moltes vegades havia el poeta conversat ab els homes mes savis y espirituals, pero mai ab un home que, com Ernest, expressés grans pensaments ab tant encisadora ingenuitat y que fes apareixer tant familiars les mes altes veritats ab una tant gran simplicitat d'expressió que semblava com si els angels, com tantes vegades havem dit, hagues treballat ab ell en el conreu del seu troç; com si s'haguessin assegut ab ell a la vora de la llar; y com si, tractantse ab ells, com amics intims, s'hagués infiltrat de la sublimitat de llurs pensaments, encarnantlos en el dolç y apacible