va minuciosament de ses mes insignificants sensacions; si la temperatura a la que estava sotmesa, si l'aire que respirava no li eren desagradables, etc. Aquestes demandes evidentment tenien un objecte y Georgina s'adoná de que, sense ella sospitarho, havia ja comensat la seva cura y que respirava en mitj d'una atmósfera particular. Li semblava que en certs moments sentia tot son esser presa d'una sensació extranya, indefinible, voluptuosament dolorosa que com en son centre radicava en el cor. Quan alguna vegada adreçava una ullada temerosa en el seu mirall y veia l'horrible maneta arrapada ai seu palid rostre, li despertava aquest estigma un sentiment de repulsió encara mes intens que'l que inspirava al seu marit.
Pera distreure una mica l'enuig de la soletat, Georgina s'entretenia fullejant els llibres de la biblioteca científica d'Aylimer, plens la majoria d'ells d'una ombrívola
