Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/182

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Aylimer, confós un moment, reprengué sa actitut vigilant. Passada una estona, observá que la taca de naixença, ben visible un moment abans sobre la tersa palidor de la galta de Georgina, s'esborrava insensiblement y perdia a poc a poc la precisió primitiva dels seus contorns. Aixi l'arc iris, un cop esvaida la tempesta, desplega damunt la terra la gloria dels seus set colors pera fondres y desapareixer un instant aprés en l'atzur immaculat del firmament.

— Deu del cel! Ja no la veig, exclamá Aylimer tot meravellat.

Apartá les cortines que tapaven la finestra; una claror brillant envaí tota la cambra. Mirá la seva dòna, y, en efecte, aquella má minúscola havia desaparegut.

Al mateix temps, un estrident esclat de riure li feu adonar de la presencia d'Aminadab.

— Ah vil criatura!, digué ab joia delirant, aquesta vegada me has secondat a la perfecció. La materia y l'esperit han fet llur deure.