Riu, bestiassa, riu, ara pots ben ferho.
Aquestes exclamacions desvetllaren Georgina, qui s'esguardá en un mirall que son marit li presentava. Un celestial somrís vagá pels seus llavis tant bon punt reconegué l'absencia d'aquella taca tant funesta a sa felicitat. Mentrestant ella adreçá a son marit un esguard rublert de punyenta ansietat.
— Pobre Aylimer meu! mormorá tremolosament.
— Pobre, no, sino ric de felicitat y d'amor y d'orgull. Oh tresor sense parió, tal com l'havia somniat!
— Pobre Aylimer, repetí Georgina ab una inflexió de veu mes tendra, tú m'has noblement amada. No't penedeixis doncs, d'haver tornat a la terra, en una concepció sublim, aquest cos que li pertanyia. Aylimer, ben amat meu, jo'm moro!
Massa que ho era de veritat; la má misteriosa al retirarse, obliga-
