torná a casa seva, sentint giravoltar en son cervell pertorbat les imatges de Rappaccini y de sa encisera filla. Pel camí trobá una florista, a la qual compra una fresca toia de flors.
Un cop dintre sa cambra aná a seures prop de la finestra, tenint compte de restar dins la zona de ombra que projectava la paret, de manera que pogués mirar sense esser vist. Al jardí, tot semblava desert. Les plantes extranyes que tot l'omplien semblaven beure ab delicia la calor del sol, inclinantse blanament les unes vers les altres en senyal de simpatia o de germanor. Al mitj, prop de la font, sorgia la magnifica planta que ab sos gotims purpuris, vinguts ab l'explendor del jorn, se reflexaven dins les aigues de la pica. El jardí, com havem dit, semblava abandonat. Ben prompte, no obstant, una graciosa figura que Giovanni esperava ab una barreja d'esperança y de temor, aparegué sota els trebols de la vella
