portalada y avençá lentament per entremitj de les flors, que llençaven vers el cel, com un misteriós encens, llurs perfums ubriagadors.
Se l'hauria presa per un silfe per la lleugeresa de son caminar. Era Beatriu. Contemplant ses faccions correctíssimes, el jove pogué convences de que sa beutat traspassava encara els palids records de sa imaginació. Brillanta de vida y jovenesa, resplandia en mitj les flors del jardí y fins arrivá a semblar a Giovanni que ella deixava darrera seu un rossec lluminós.
El rostre de la donzella, que ell veia mes distintament que'l dia abans, era sobre tot adorable per un aire de dolcesa y d'ingenuitat que fins llavors no havia mai trobat en cap altra dòna. Adhuc cregué reconeixer un cert aire de familia entre aquell enciser infant y la meravellosa planta que engarlandava la pica; peró atribuí aquesta extranya impressió al capritxo de sa imaginació sobreexcitada, com també al vestit de Bea-
