Ara, per pocs moments, arrivava fins ella un remoreig discret y seguit de les veus dels infants, com si abdós treballessin ab perfecte acord. Violeta semblava esser l'esprit director, mentres Peony actuava més aviat d'obrer y portava la neu de l'una banda a l'altra del jardí. Així y tot, aquell nap-buf capia evidentment la bellesa de l'obra.
— Peony, Peony, cridà novament Violeta, perque'l seu germanet tornava a esser a l'altre extrem del jardí. Portam aquestes garlandes de glaç tant boniques que penjen de les branques més baixes de la perera. Enfilat pel munt de neu que hi ha assota y podrás arrivarhi molt bé. Vull ferne uns rulls pera ornar el cap de la nostra germaneta.
— Aqui ho tens, respongué'l menut. Ten compte de no trencarles. Oh! qué be! qué be! Mira que fa bonic!
— No es veritat que sí? digué Violeta ab tò de satisfacció secre-
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/23
Aquesta pàgina ha estat revisada.
