y confiança com si haguessin estat companys d'infantesa. Si per qualsevol etzar, ell no era puntual a l'hora convinguda, anava a posarse a sota la finestra y li cridava ab veu melodiosa:
— Giovanni! Giovanni! Per qué trigues tant? Vina desseguida!
Malgrat aquesta dolça familiaritat, hi havia en l'actitut de Beatriu una reserva tant marcada que mai passá pel cap de l'estudiant l'idea d'interrogarla. Que s'aimaven l'un a l'altre, tot ho provava, y llurs ulls, reflex de llurs cors, llarg temps havia que se l'havien trait mutualment aquest dolç secret, massa sagrat pera brollar de llurs llavis. Ben sovint, es cert, havien parlat d'amor, mai, peró, l'efervescencia de la passió, ni quan gaire bé confonien llurs halens abrasats, mai havien cambiat cap besada, una estreta de má, ni cap d'aquestes delitoses efusions que son la moneda corrent de l'amor. Mai Giovanni havia gosat tocar solament ab la punta dels dits un dels
