més aviat que temuda, mormorá Beatriu esllanguintse; mes ara ja es massa tard. Men vaig a un lloc ont el verí que m'infecta s'esvairá com un somni, ont el perfum de les flors metzinoses será substituït pel de les flors del Paradís. Adeu, Giovanni, tes paraules d'odi m'han trocejat el cor; mes d'aquí poc les hauré oblidades.
Així moria Beatriu, per la qual el verí havia sigut la vida y que havia trovat la mort en l'antidot; així agonitzava als peus del seu pare y del seu enamorat aquesta victima de la ciencia y de la fatalitat.
En aquell instant el professor Baglioni aparegué en la finestra de la casa de l'estudiant y ab una veu de triomf y ensemps d'horror, cridá al savi espaordit:
— Rappaccini, Rappaccini! aquest es el resultat de la vostra experiencia?
