má al cor pera deturar sos batecs adalerats.
— Filla meva, digué Rappaccini, ja no serás sola al mon; cull una de les més belles flors d'aquesta planta, y donala al elegit del teu cor. La meva ciencia y el vostre amor han complert aquest miracle. Aneu ara, fills meus, al mon pervers, adorantvos l'un a l'altre y fatal sigui tot aquell que se us acosti.
— Pare, digué Beatriu ab veu feble, tenint sempre la má damunt son cor, per qué has fet aquest espantable dó a ta filla malhaurada?
— Malhaurada! repetí Rappaccini; qué vols dir, folla criatura? Creus tu que sia malhaurança esser dotat de dons meravellosos contra els quals caurán retuts els esforços de l'enemic més temible? Malhaurada! per que tu ets tant terrible com hermosa? Hauries potser preferit la condició ordinaria de les dònes, indefenses contra els ultratges y incapaces de venjarse?
— Jo hauria volgut esser aimada
