Els nens, també, enllestien l'obra llur en el jardí y la mare parava l'orella sempre que li arrivava alguna paraula de llur dialeg. S'entretenía interiorment pensant com llur petita imaginació se confonia ab lo que estaven fent y com se la deixaven emportar per llur fal·lera. Qualsevol hauria dit que's pensaven positivament que la figura de neu correria y jogaria ab ells.
—Quin company més bufó tindrém tot l'hivern, digué Violeta. Jo 'm penso que papá no tindrá por de que's agafi un constipat. La estimarás força, Peony?
—Oh sí, respongué Peony. Jo l'abraçaré, y la faré seure al meu costat y ens partirem el meu vas de llet calenta.
—Oh no, Peony, advertí Violeta ab molta gravetat. No ho facis pas aixó. La llet calenta no li será bona á la nostra germaneta. Els nens de neu, com ella, no menjen més que caramells. No, no, Peony; no li haurém de donar res calent per beure.
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat revisada.
