Hi hagué un minut ó dos de silenci; es que Peony, que ab tot y ses curtes cametes no 's cansava mai, havía fet una nova peregrinació á l'altra banda del jardí. Tot de sobte. Violeta cridá joiosament:
—Vina, Peony, vina aquí depressa! La claror d' aquest nuvol rosat que hi ha al cel s' es posada damunt ses galtes! Y no se'n vá el color! No se 'n vá! Que es bonic!
—Sí, que es bo-nic, contestá Peony allargant les dues sílabes per donarleshi més énfasi. Guaita, Violeta, guaita els cabells. Son rossos com l' or!
—Es veritat, afegí Violeta ab tranquilitat com si 's tractés de la cosa més natural del mon. Aquest color, veus? vé del núvols daurats que ara veiém per tot el cel. Ara ja la tenim gaire bé acabada. Pero li hem de fer tornar els llavis ben vermells, més vermells que les galtes. Potser, Peony, si 'ls li besessim, s' hi tornaríen!
Efectivament, la mare oí el dolç esclat dels dos petons, quan els
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/27
Aquesta pàgina ha estat revisada.
