— Que estàs dient, mamà, exclamà Violeta rient no mes de pensar que sa mare no havia comprès encara'l que passava; es la nostra germaneta de neu, la nena que ara mateix acabem de fer.
— Si, mamà, cridà també Peony corrent vers sa mare y mirantla obertament en els ulls, es la nostra estatua de neu. Eh que es ben bufona?
En aquèll instant una volior d'aucells d'hivern s'escampà per tot el jardì. Com era natural passaren un troç lluny de Violeta y de Peony; però —y això si que sembla estrany— volaren tots plegats vers la nena blanca, esbategaren d'ales damunt del seu cap, se posaren en ses espatlles y semblaven esser antigues coneixenses d'ella. Ella, pel seu cantò, se mostrava sumament contenta de veure aquells gentils moixons, infants del vell hivern, com ells n'estaven de veure an ella. Dos d'ells anaren a refugiarse dintre les seves mans; tots y quiscun provaren de aturarse en els seus me-
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/34
Aquesta pàgina ha estat revisada.
