maneta de la de sa companya, y començá a fregarsela com si tingués els dits balbs de fret, mentres Violeta també per la seva banda, fugia, si no ab tanta brusquetat, pensant, aixó sí, que era millor que no li donguessin la mà. La nena blanca no diguè un mot, però seguí dançant aixerida com sempre. Si Violeta y Peony no volien jogar ab ella, l'infant de neu ja havia trovat un altre company de joc en el fred y violent vent de ponent que la seguia, bufant, per tot el jardì y's prenia ab ella tantes llibertats que semblava fossin tots dos, amics de tota la vida. Tot aquest temps, la mare estiguè plantada en el dintell de la porta, meravellada d'aquell infant desconegut que semblava un flotant remolì de neu, y duptant altres cops si era precisament un flotant remolì de neu que semblava un petit infant.
Cridà a Violeta y li diguè a cau d'orella
— Violeta, filla meva, com se diu aquesta nena. Viu per aquì aprop?
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/33
Aquesta pàgina ha estat revisada.
