travessant les selves verges, en mitj dels perills y en la calma aclaparanta dels dies calids, dues figures, com dos fantasmes, eren romases presents en sa imaginació. Com tots aquells que una passió domina, el pintor fòra del seu art no tenia cap ideal, cap pler, cap simpatia y an ell exclusivament referia totes les coses. El seu cor, que semblava fet de glaç, no havia mai bategat per cap criatura viventa. Ni amics, ni aimada, ni la més petita afecció l'havien mai subjugat; l'art era el seu món, el seu tot.
Dos éssers, però, l'havien interessat en un grau mes alt que tots els seus models restants. Havía concentrat en ells tota la potencia d'observació de que era susceptible y havia desplegat tots els recursos del seu art pera donarne una interpretació digne del seu altíssim ideal; talment que no mancava an aquests retrats que ço que cap pintor no assolí jamai. Al menys, creia ell que havia arren-
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/83
Aquesta pàgina ha estat revisada.
