Sa mare era una dona de cor y discreta, y sentí que no faria be de destruir la generosa esperança del seu infant. Així es que li digué:
— Potser sí.
Y Ernest mai oblidá la llegenda que sa mare li havia contada; y se li presentava al seu esperit sempre que mirava la Gran Cara de Pedra. Passá els anys de sa infantesa en la barraca ont havia nascut, y fou un bon fill y ajudava a sa mare ab ses manetes y mes que tot ab el seu bon cor.
Així de nen afable y molts cops pensatiu devingué un noi de natural dolç, quiet, discret, torrat de pell pels seus traballs al camp, peró ab un rostre irradiant una llum d'inteligencia superior a la de molts dels alumnes que estudien en famoses escoles. Ernest, peró, no tingué cap mestre; solament en tingué un en la Gran Cara de Pedra. Al plegar la feina ell se passava hores mirantla fins que començava a imaginarse que aquell rostre gegantí ei reconeixia y li
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
