havien mormolat els rierols de la montanya y el vent agitant els fullatges del bosc. Un dia a venir, deia la llegenda, havia de néixer en aquella contrada un infant, que seria el mes gran y el mes noble personatge del seu temps, infant que al devenir home seria en sa fisonomia exacta semblança a la Gran Cara de Pedra. No solament eren uns quants jaios o la gent anticuada, sino els joves y tot, els qui mantenien una fe invencible y una esperança viva en el compliment de la vella profecia. Altres, peró, que havien vist mon havent esperat y confiat debades per un temps y no veient cap home ab aquesta cara ni tampoc que fos realment mes gran y mes noble que sos veins, havien acabat per convences que no era mes que una rondalla a la vora del foc. Sigui com sigui, ei gran home de la profecia no havia aparegut encara.
— Ah mareta meva, exclamá Ernest picant de mans. Jo espero veure'l un dia.
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/98
Aquesta pàgina ha estat revisada.
