Com havia començat a dir, una mare y el seu infant seien a la porta de llur cabana, mirant la Gran Cara de Pedra y parlant d'ella. L'infant havia per nom Ernest,
— Mare, deia ell, mentres el titanic visatge li somreia allá lluny. Jo voldria sentirlo parlar, perque ab aquest esguard tant dolç, deu tenir per força una veu celestial. Si jo vejés un home ab aquesta cara, l'amaria ab tot el meu cor.
— Si s'ha de complir una vella profecia, respongué la mare, ja'l podrem veure aquest home, algun dia.
— Quina profecia, mamá meva? demaná curiosament Ernest. Contamho tot.
Llavors la mare li contá l'historia que sabia de llavis de sa propria mare; una historia no de coses passades sino de coses esdevenidores; una historia, tant antigua, que fins els Indis, que primitivament havien habitat aquella vall, l'havien apresa de llurs avantpassats als quals, segons afirmaven, els hi
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/97
Aquesta pàgina ha estat revisada.
