Pàgina:Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 6-10.djvu/37

Dones una llisó santa á eixa caterba gran de escritors que ens han eixit, que parlen sols per parlar, pero en tan pòca sustansia, y tan pòca utilitat, si no es molt poca vergoña, que fruit ningú no traurás dels protocols que ens encaixen. Yo em figure que han pasat molts dells á escòla de escriure sense saber lletrechar; y aquells que pòden escriure que son hòmens ilustrats, es fiquen en un rincó, sinse eixir del seu forat.

Saro.

Això es lo que á mí me agobia Yo debia haber callat al veure callar als homens mes erudits y lletrats.

Dotor.

¿Y tú creus que eixe silensi no els servirá de dogal en lo dia del chuí? ¿Pues que el Señor no els dirá: el talent que yo et doní cóm el vares emplear? Que recorden Levanchèli dels talens, y alli vorán si no treballen y aumenten, el prèmi que cobrarán. Eixos hòmens á qui Deu de talent els ha dotat, son els que escriure debien, sempre unint y achermanant Relichó y Costitusió, pues dificultat no hiá, perque es segur que no tenen incompatibilitat. Sempre escriure baix la idea de unió y de fraternitat. no en fi de embuir idees subvensibles y alarmants. Yo estic molt mal avengút en tots eixos holgasans que no treballen podent y debent per son estat.

Saro.

Yo ha fet una gran tontada en haberme en res ficat.

Dotor.

Si tú estás arrepentit yo no huestic, pues sé clar que no he parlat còses males.

Saro.

Yo no sosegue un instant pues coneixent ma rudéa crec que en molt auré faltat.

Dotor.

Recopilém cuant ham dit, meditémo bé, y vechám, si en algo ham faltat, que yo també em vullc com tú salvar. La conversasió primera que tinguerem, fon probar que per la Constitusió que el Rey habia churat tota la nasió española habia resusisat, que els opresos eren lliures y podien parlar clar. y els déspotes opresor no osaben alsar el cap; que les intrigues y estafes ya shabien acabat; que reinaba la chustisia, no el despotisme y maldat. ¿En asò mentirem, Saro? No mentirem, que es veu clar que ara els dinés no corrompen ni tòrsen als tribunals. La prepotènsia é inchustisia que al pòbre oprimia abans, pues en tots los pleits triunfaba qui mes solia amollar: ara no, que ante la ley rics y pòbres son iguals. ¡Chuí de Consilió!::: ¿Qui ha vist pensament mes sant? ¿Qui ha vist idea mes alta? En ell es pega en lo cap al prepotent opresor perque el òr asi no val. ¿Con que, Saro, tens escrupol en esta primera part?

Saro.

No, señor, no em queda ecrupol, perque tot es veritat.

Dotor.

Yo malegre, pues aném pasém, si et pareix abant. En la segona parlarem del goig y alegría gran que en Valencia y en Godella tinguerem al colocar