Pàgina:Coriolà (1918).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


MENENIUS

    Vaig a dir-ho;
 sols que esmerceu un poc d'això que trobo
 que teniu tan escàs, que és la paciència,
 sabreu ço que el ventrell digué en resposta.

CIUTADÀ PRIMER

   Es que ja tardeu molt.

MENENIUS

    Doncs, sapigueu-ho:
 aquell ventrell, amb gravetat i pausa,
 sens irritar-se, com els seus contraris,
 aixís els respongué: «No té cap dubte
 que sóc jo, amics meus, primer en rebre
 l'aliment que us fa viure; i és molt propi,
 puix jo só el magatzem i só la tenda
 de tot el cos. Però, si en feu memòria,
 pels rius de vostra sang jo faig que arribi
 fins el cor, que es la cort, i fins l'indret
 on se troba el cervell; i fent que passi
 pels enginys i oficines que té l'home,
 el més fort nirvi i la véneta xica
 reben de mi la natural substància
 de son ésser vital. I si totduna...»
 —qui parla és el ventrell, enrecordeu-vos-en.

CIUTADÀ PRIMER

   Bé, sí, el ventrell ho diu.

MENENIUS

    «I si tots ara,
 i al plegat, amics meus, no podeu veure
 ço que envio a cascú, jo puc provar-vos
 que entre tots reparteixo la farina.