Pàgina:Coriolà (1918).djvu/12

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


MENENIUS

    Ja us ho diré, senyor. Amb un somriure
 que no era pas de cor, així, mofeta
 — ja veieu que al ventrell el faig somriure
 igual que el faig parlar, - amb to sarcàstic,
 als membres en motí digué la seva,
 reptant els descontents que cobejaven
 ço que era i feia ell, del mateix modo
 que cobegeu als senadors vosaltres,
 perquè no us són iguals.

CIUTADÀ PRIMER

    Fou la resposta
 de aquell ventrell? — La coronada testa,
 l'ull que vigila, el cor, gran conseller,
 el braç soldat, nostre cavall les cames,
 la llengua trompetera, i enc els minços
 auxiliars inferiors de nostra corpora
 havien de...

MENENIUS

    Veiam! Ans que jo acabi
 ja parla aquest minyó?—Veiam, veiam...!

CIUTADÀ PRIMER

    ...havien de sofrir les reprimendes
 del ventrell fartissot, que en el cos nostre
 sols fa de claveguera?...

MENENIUS

    I ara, i ara?

CIUTADÀ PRIMER

    Si al ventrell l'acusaren aquells membres,
 què podia respondre?