s'en a la ciutat de Napols quils era prop, e comtaren com los era esdevengut e com lo princep era pres ab tota sa gent.
E quant lo princep fo en la galera del almirall e veu que axi li era esdvengut, hac gran paor de morir, e tench se per perdut; e no fo maravella. E l'almirall dix li: «Senyor princep, si vos volets escapar a mort, fets me venir la sor de madona la reyna que vos tenits en preso. -Xire l'almirall, dix lo princep, aço sera fet molt tost».
El princep mana a hun cavaller frances, de aquells qui ab ell eren presos, que anas a Sent Salvador de Castellamar hon era, e que digues a la princessa com li era esdevengut. Ab tant lo cavaller munta en hun leny armat; e portaren lo alla hon la princessa muller del princep era. E dix li com li era esdevengut, e com lo princep era pres ab gran res de cavallers e de barons, e menat en Cecilia, e que, si volia que no moris, que li trametes la sor de la reyna d'Arago.
Com lo princep, fill del rey Carles, feu retre al almirall del rey d'Arago la germana de la reyna de Arago que ell tenia presa.
uant la principesa, muller del princep, entes que son marit era pres e tota la sua armada era desbaratada per les gents del rey d'Arago, hac tan gran dolor en son cor que mantinent caech esbalaida e exi de son seny, e estech gran temps que no parla, e perde la color axi com si fos morta. Mas les dones e les donzelles qui ab ella eren la comfortaren e la tornaren en son seny, e li feren remembrant ço quel princep li havia manat de aquella dona: que li fos tramesa. Quant la princessa fo tornada en son seny, membra li de son marit, e aytantost entra s'en en huna cambra, e feu venir aquella dona qui era sor de la reyna d'Arago e de Cecilia, e area la molt be de richs vestirs e de riques joyes, e puix agenollas a sos peus e dix li: «Bella amigua e dolça, be vets que les aventures de aquest segle son molt grans; e en pocha hora es hom rich, e en
