«Senyer, yo null temps no us pore guardonar aquesta honor e aquest servey que vos me havets fet. Be es ver que hun cavaller havia en la cort del emperador, molt prous e agradable en tots sos fets, e de gran linatge. E per la prohea qui en ell era, certes, amaval molt, sens mal enteniment e sens null altre fet que no y ha hagut ne parlat. E dos cavallers, consellers del emperador m'han acusats. E per ço com ells son homens honrats e nobles cavallers, negun cavaller no m'en gosa scondre.
-Madona, dix lo comte, certes, bem plau aço que vos me havets dit, e en son molt alegre. Estats segurament; que, si a Deu plau, nos lo farem desdir. E prech vos, madona, que tingua algunes joyes vostres, per tal que yo sia vostre cavaller.
-Senyor, dix ella, tenits aquest meu anell, e tot quant vullats de mi.
-Madona, dix lo comte, gran merces!».
Ab tant torna s'en lo comte al emperador, e dix li:
«Senyor emperador, yo he parlat ab madona la emperadriu e son molt pagat de ço que m'ha dit. E sens tota falla yo puch fer ardidament la batalla per ella, e retre morts o vencuts, ab la volentat do Deu o ab la sua drecera, aquells qui falçament la han encolpada.
-Senyor, dix lo emperador, molt son pagat de ço que vos me deyts; sol que aixi sia. E dema siats aparellat de la batalla».
Com lo companyo del comte, que havia amenat en Alamanya, li fogi; e com lo bon comte de Barcelona entra en lo camp.
b tant lo compte se parti devant lo emperador e ana s'en a son hostal. E l'emperador trames per aquells cavallers qui havien reptada la emperadriu, e dix los:
«Barons, aparellats vos dema de la batalla a fer; que a la emperadriu han venguts dos cavallers.
