oit dir en ma terra que madona la emperadriu era reptada de hun cavaller de vostra cort, e si a hun any e hun dia no havia trobat cavaller qui la defenes per batalla, que seria cremada. E per lo gran be que yo he oyt d'ella dir, so vengut de ma terra ab mon companyo per fer la batalla per ella.
-Senyer, dix lo emperador, be siats vos vengut! Certes, gran honor e gran amor li havets feyta; e no y haviets ops pus a tardar, que de aci a dos jorns devia esser cremada, segons costum del imperi.
-Senyor, dix lo comte, digats aquells cavallers que la han reptada ques aparellen e que sien al jorn de la batalla; que gran peccat seria per llur parlar fos aytal dona cremada, ans costara mes a la huna part o a l'altra. E prech vos, senyor, quem lexets parlar ab la emperadriu, que yo conexere be en les sues paraules si mir mal en aquesta cosa. Que certes, si ella es culpable en aquest fet, yo ja nom combatria per ella. E si yo conech que ella no y mir mal, yom combatre ardidament, nos dos per altres dos cavallers quals sia vullen de tota l'Alamanya.
-Senyer, dix lo emperador, bem plau».
Ab tant lo comte ana parlar ab la emperadriu, e mes la en rahons de aquell fet de que era reptada.
«Madona, dix lo comte, yo son vengut de longa terra ab mon companyo per vos a deffendre, per lo gran be que yo he oit dir de vos. Per que yo us prech quem digats la veritat de aquest fet, e yo us promet, per la fe que yo deig a Deu ne per la cavalleria que yo he rebuda, que yo no fallire a la batalla, ne serets dexellada per mi.
-Senyor, dix la emperadriu, be siats vos vengut! Prech vos, senyor, quem digats vos qui sots ne de qual terra.
-Madona, dix lo comte, si fare, sols que vos nom dexelets, menys de ma voluntat.
-A bona fe, dix la dona, no fare.
-Yo son hun comte de Spanya a qui dien lo comte de Barcelona».
Com la emperadriu entes que ell era lo comte de Barcelona, del qual ella havia oit parlar moltes veus, per la gran noblea que en ell era, fo molt alegra e pagada, e confortas mol; e mes mans a plorar molt fortment. E dix ella:
