pagava la cambra seria llençada al carrer. Arrupida, cridava amb sa veu feble, que se sentia com un plany, perquè de dos en dos rals pogués guanyar les dugues pessetes que devia.
L'endemà s'estava al llit en una cambra que bé podria dir-se'n cova. L'enfermetat li rosegava 'l cos, i de tant en tant, en mig d'aquell penós respirar, tossia, i damunt de la confosa blancor dels llençols s'hi descobria 'l rastre fatal de la seva enfermetat. Un amic meu va fer tot lo que va poder per salvar-la, més tot fou inutil: al cap de poc temps morí, no deixant altre record que la fe de baptisme de quan la batejaren en la Casa de la Maternitat.
Per aquells mateixos voltants, esperonada per la miseria, s'hi veia una dòna amb part del nas, cara i boca devorat per una supuració, que al mirar-ho feia repugnancia i compassió. Damunt de l'espatlla hi duia una tendra criatura anemica, esgrogueida, adormida, movent-se-li'l cap al ritme de les petjades de la dòna, que escometia als homes.
