sabent el vocabulari, perquè no se'ls entendria.
Aquesta manera particular de parlar pot dir-se que es universal, i fins hi ha algunes paraules que tenen semblança tant en el caló català com en el castellà, francès, etc.
Això es per posar un obstacle a la policia i als confidents, que ells anomenen xivatos: en qualsevulga ocasió que vulguin parlar ho faran impunement valent-se del seu vocabulari.
L'apodo es una ocultació dels noms, i es una raresa que s'anomenin pel seu propri. Quasi tots solen fer referencia an alguna circumstancia de l'individuu: El pito de quaranta, El Pa-amb-oli, El Pallofa, El noi de la veu (perquè porta una cànula traqueal), La Pudenia, La Pegadets, La Cap de xubais, etc.
La manera de vestir-se també'ls preocupa. Algunes vegades semblen obrers: porten americana blava (jupa), pantalons de vellut estrets de baix (pantols), gorra (tura), un mocadoret de seda al coll (safol
