dia sobre tots e totes quantes e quants en la sala eren; mas Larta, no sabent cobrir ço que en lo cor li ere caygut, no partia los ulls daquells de Curial, de que la Guelfa, quasi ab malenconia e gelosia, dix:—Arta, yo nom pensaua quey hagues altres ferits sino los del torneig; mas ara veig lo contrari e crech que ni haura de apresonats. Arta calla. Lo sopar fonch acabat e les taules leuades, quant Larta vench ab un bacinet darmes molt bell, e de part del Marques lo dona a Boca de Far, axi com al pus valent e millor caualler del torneig, de que lo cathala se torba tot, e dix:—Malay (8) son venguts los strangers no coneguts. Curial, oynt aço, veent que lo Marques no judgaua lo pus rahonablement a sos vijares, e daltre part hach vist que Boca de Far nulls temps partia los ulls dela Guelfa e li deya alguns mots, per los quals tot hom hauia conexença quen era namorat, trames cuytadament per una espasa sua, la qual li hauia donada lo Duch Dostalriche, lo guarniment dela qual nos fora stimat leugerament, e donantla al caualler cathala, li dix:—Tenits aquesta spasa axi com aquell qui mills e pus fort nauets ferit que caualler que yo hage vist vuy en lo torneig. Boca de Far mogut denveia, dix:—Per ma fe, yom tench per dit que lo caualler hage ben ferit dela sua spasa, empero daltres ni ha qui han fet tant com ell segons lo meu parer. Lo Marques mana que negu ne parlas pus. Perque lo cathala ab gran enuig sostengue aquell manament del Marques, per una gran stona, dins la
