lança en la ma, dreça vers lo un dels germans e sil feri tan asprament en son venir, que del cauall lo abate, e fonch tan gran lo colp que pens que tot se stordi, en manera que no hach cura de lleuarse. Curial se gira e va enuers laltre, que rabiaua de mal talent e anaua enuers ell, e donense tan grans colps en lur venir, que lo caualler rompe la sua lança en lo scut de Curial, mas de la sella nol muda. Mas certes daltre manera fonch encontrat ell, car Curial lo feri per mig lescut tan poderosament, que de laltre part lo passa e tot lo ferro de la lança li isque per les spatles. Caygue lo caualler en terra tan gran escrebat (?) que entelats los ulls e tot lo seny perdut, passa daquesta vida ans que fos reconegut. Perque tantost Curial deualla del cauall e anassen al primer, qui ja feya continença de leuarse, e mes li lo peu als pits, e dixli:—¡A maluat caualler e cruel! E vos e vostre companyo volets tornar en lo mon les males costumes de breus sens pietat? Sus, sus leuats tantost, e hage yo les donzelles que hauets preses, los caualls e los arnesos dels cauallers que hauets aontats, e jurats lexar esta mala usança, sino lo cap vos costara. Lo caualler li dix:—Senyor caualler, ver es que mon germa e yo hauem votada aquesta costuma per prouar nostres persones ab los cauallers errants, mas certes nulls temps hauem assallit caualler a traycio, ne hauem combatut sino cors per cors. Empero plau me donar vos tot ço que hauem pres, car lo nostre vot no deuia durar sino fins a tant que trobassem
