rial e lexant se caure dela hacanea, mullant en lagremes les sues amargoses paraules, dix:—Senyor caualler, yous clam merce quem retats a un caualler al qual aquest ma tolta poch ha, e lexal nafrat en aquell cami, e si no es socorregut pens que morira prestament. Curial respos:—Donzella, ¿e qui es lo caualler nafrat?—Senyor, dix ella, ell ha nom lo senyor de Monlesu. Curial, quel oy nomenar, tota la sanch li fugi, per ço com lo dit senyor de Monlesu era gran amich seu, e en Alamanya no hauia gayre temps se eren departits, on lo dit caualler hauia fetes armes, de les quals ere exit molt honorablement. E tantost ana vers lo caualler e dix li:—Caualler, prech vos tant com yo pusch, que lexets la donzella tornar al caualler qui la conduya car, segons diu, es nafrat e pora morir sino es socorregut. Lo caualler respos:—Yo sere content lexar aquesta donzella ab quem donets la vostra. Curial replica:—La mia vos no la podets hauer ni yo tampoch vull la vostra; empero si daçom voliets complaure, yous ho grayria molt, e en altre cas vos poria yo fer un altre plaer qui muntas tant com aquest. Lo caualler qui viu que axi graciosament lay demanaua, pensa que no fos caualler per demanar lay per batalla, e dix:—Caualler, daquest fet ira axi; a vos coue justar ab mi, e haurets dues donzelles o no res, car en altra manera no podets partir daçi. E tantost fer lo cauall dels sperons e primerament apartat un poch torna lo cap contra Curial e feril en son venir ab tanta virtut,
