tres cauallers Darago qui caualquen com a cauallers errants, he oydes grans marauelles, en tant que tot hom creu que Tristany hi Lançalot qui en los temps passats hagueren fama dels millors cauallers del mon, no prouaren aquesta nacio, sino per ventura los actors qui dells scriuiren hagueren mesa mesura en lurs plomes e tot hom haguera cregut que mes voluntat que raho los hagues moguts a scriure ço que cascun jorn legim en aquells llibres. Respos Curial:—E lo Rey Darago, tal caualler es per son cors que ell venga al torneig? Dix lo haraut:—Ell es lo millor del mon sens falla segons que yo oig, e vol mal al Duch Danjou e a tota la sua casa segons que he oyt per ço com ha mort lo Rey Mamfre son sogre, e be li plauria que lo Duch Danjou caualcas com a caualler errant, e per ventura lo faria penedir de ço que ha fet. A las, dix Curial, e com lo voldria conexer! Respos lo haraut:—E vos no anats al torneig?—Dix Curial: Si fac.—En nom de Deu, dix lo haraut, nous cal demanar per ell, car si ell hi sera la sua lança e la sua spasa lous mostrara tantost: e que los quatre cauallers rieren molt. Lauores dix la donzella:—Digues, e hay donzelles? Hoc, dix lo haraut; tantes que serien bastants a desconfir tot lo mon si vergonya nols ho tolia.—E en qual part esta Laquesis? dix Festa.—Yo non se, dix lo haraut, mas pens me ques [il·legible]tra en la part on sera lo seu caualler si conexer lo pot.—Digues, amich, es venguda ben abillada? Hoc certes, dix lo haraut, mills
